Nascut d'una llengua

 Avui, en un entretemps d'estudiar literatura valenciana, vos deixe un article d'opinio d'un amic, Sergi menero. És un xic, dislèxic, te dificultats per escriure i expressar-se, però despres de intentar-ho i treballar-s'ho ací ho tenim. Gràcies.

"Sovint, veig a persones que comparteixen les meues arrels, i supose que també seran les vostres. Visc a una terra on hi han arrels preciosos i s'estan perdent. Arrels, que han patit, i que han resistit, arrels que lluiten, on moltes han caigut, i segueixen en peu, dèbils, però hi segueixen.

Alçar-me pel matí, parlar amb la meua família, parlar amb la meua llengua, i pensar en aquesta ximpleria: "Per què parle amb aquesta llengua? La llengua dels meus avantpassats." Em senc orgullós, i molt per parlar-la, sabent que els meus avantpassats l'han conservada, i junt la llengua, la seua terra, la seua cultura, les seues tradicions i el seu esplendor. Però moltes persones, desgraciadament, no pensen com jo.

Respire l'aroma de les tradicions en els tarongers, la nostra bandera, aquesta que em plena de sentiments de lluita, que plena el meu cap amb molta alegria la imatge de tots els nostres pobles. Veig, sovint, persones xafant-se a sí mateix, fent-se, sense adonar-se, mal a sí mateix, ja que sí matem al nostre passat, que som? Per què sense el nostre passat, nosaltres no seriem ací. Només sé que si vingueren dels molts dels fills de p*** que van voler fotre'ns, estarien gaudint, veient com 2 persones de la mateixa arrel parlen amb la llengua que van voler imposar, gaudir de que ho han aconseguit... i és per això que dic açò. Persones parlant Castellà, sense pensar que està marginant una hermosa llengua, depreciant-la, tenint vergonya del que és... sense pensar que els nostre avantpassats van patir, van morir, van ser furtats, van ser cremats, van ser humiliats, van perdre essers volguts, tot açò, per conseqüència del que parlaven, i el que defensaven i lluitaven. I en canvi, els seus descendents com els ho paga? Tirant-ho tot per la borda, haver patit per no res.

Em senc orgullós, emocionat, no sé com definir-ho... però el que està clar és que em senc meravellat de com, després de tot el que ha patit, després de tantes pobres llengües junt a les seues cultures, han desaparegut, i en canvi, nosaltres, seguim en peu. Sabeu que això m'emociona molt?.

Però bé, jo considere encara açò: Les nostres arrels estan malaltes per una malaltia terminal, acabarà morint-se... això sí, si ens adonem, i lluitem un poc, encara que siga un poc, valdrà la pena, perquè s'alçarà, i els nostres descendents parlaran una bonica llengua, tindran una preciosa cultura i unes tradicions fabuloses. Hem de saber defendre el que és nostre, i és clar, saber el que és nostre ben bé."